La Maia és una dona que durant la major part de la seva vida ha après a fingir que tot va bé i que ella està bé: té una bona feina, parella i tres fills. Malgrat això, viu governada per una malaltia que l'assetja i que pocs saben que pateix: la depressió. Quan ara la Maia mira cap al passat (un trastorn alimentari, els traumes d'adolescent, autolesions, les dificultats en les relacions), tot li semblen causes, indicis i manifestacions evidents que la portaven cap a una vida d'angoixa i solitud. I serà dins de la narració que també la veurem avançar, pas a pas, cap a una estabilitat potser incerta però plena d'esperança. Mònica Ramoneda ens endinsa en els plecs i replecs d'una condició tan esquiva com la depressió, amb intents de superació, crisis i recaigudes, però sobretot ens ofereix una experiència profunda i sincera, i una mirada a la salut mental des d'angles molt diversos. «Quan vaig sortir de la clínica em sentia perduda. No sé si per la medicació o com a conseqüència de la depressió. El cas és que tenia buits de memòria i era incapaç d'ordenar cronològicament els fets. Per posar-hi remei, perquè no et pots reconstruir si no tens l'estructura a lloc, vaig fer el que he fet sempre: escriure. Tot era molt recent i vaig haver de separar-me'n: crear un relat, uns personatges, i fer-ne novel·la.» — De l'autora