«Només m'interessa una vida finita, inquietant i contingent, sense veritats absolutes, sagrades o incondicionals. Un escenari en constant formació, transformació i deformació. Una vida creadora d'un mosaic en què les peces no encaixen, sense centre ni síntesi.» En aquest segon lliurament dels seus Fragments filosòfics, el filòsof i escriptor Joan-Carles Mèlich reflexiona a fons sobre la condició contingent, incerta i finita de l'ésser humà a partir del que anomena una filosofia literària: una filosofia que recorre més a les imatges i figures de la ficció que als conceptes i categories de la metafísica. Es tracta d'un pensament del singular, el temps, les situacions i les relacions. I és que parlar de la prosa vol dir —segons Milan Kundera— parlar del caràcter concret, quotidià, corporal, de la vida. «Joan-Carles Mèlich defensa que l'ètica és la resposta al prec d'algú que pateix i que per tant la compassió és la base de l'ètica» Carles Capdevila, Diari Ara «Quin goig més gran, llegir algú que es diu –o li diuen– filòsof i que, en comptes d'exposar-nos –i fer-nos compartir– les seves certeses, ens ofereix els seus dubtes!; algú que, enlloc de buscar prosèlits, ens convida a pensar per nosaltres mateixos» Xavier Serrahima, Nació Digital «Joan-Carles Mèlich porta un barret negre, escriu amb ploma (de tinta violeta) i rere les ulleres hi ha una mirada atenta al matís, al dubte, al canvi» Gemma Ventura Farré, Catorze.cat