«Des de la primavera passada, en Pardal és mort». Aquest missatge, rebut pel narrador, és l'avís que el fa recular per revisar i esbrinar el que fou un temps passat. Dos joves, als anys seixanta i setanta de l'Espanya franquista, cerquen el seu destí per un espai i un temps impossibles, transportats pel deliri com a única sortida fins a desvariejar en un intent de sabotatge a l'estament militar. El narrador es replanteja el present com una fi que s'apropa, amb tot allò que s'endú i també el que deixa: una ferida, un deure, una necessitat d'escriure. Tot plegat per desvelar aquesta impressió que en diem el sentit de la vida, el camí per on «creure'ns caiguts i estar avançant, i creure'ns avançant i estar caiguts» és el mateix.