Després de 10 anys, Enric Pardo Ramírez torna a la ficció, aquesta vegada en valencià, amb una novel·la tendra i íntima que ens farà reflexionar sobre el paper de tantes mares dels anys 80. «Aquesta és ma casa. Ma casa és tan gelada a l'hivern que hem d'encendre la calefacció, i tan calorosa a l'estiu que hem d'obrir totes les finestres perquè córrega l'aire. Hi ha voltes que fa tanta calor que hem d'anar a casa la Iaia a posar-nos sota la màniga d'aigua, o anar al Club de Campo a ficar-nos en la piscina a remulla. A ma casa vivíem el pare, la mare i la meua germana Maria, però ja no». Els pares del nostre protagonista han estat els primers a estrenar la llei del divorci al poble, i com molts dels veïns, el xicotet Enric tampoc no ho acaba d'entendre del tot. Aquest llibre és un viatge a través de la mirada tendra i innocent d'un xiquet en un món d'adults que s'enfonsa, i sobre la ràbia, la impotència i la tristesa que això desencadena. La novel·la reflexiona sobre el lloc que ha d'ocupar un xiquet en el món. Parla de les mares presents i dels pares absents, de què és un home i de què se suposa que ha de fer un home, de què és una dona i de què se suposa que ha de fer una dona. L'home de la casa és un homenatge literari a la seva mare, que va haver d'assumir el seu rol obligada per un context limitador.